>Metodologies i estratègies per a una escola inclusiva

Metodologies i estratègies per a una escola inclusiva

L’escola inclusiva és aquella en la qual professorat i alumnat valoren i aprecien la diferència. És aquella en la que els i les alumnes, per diversos que siguin, aprenen i es desenvolupen junts fins al màxim de les seves possibilitats sense la necessitat de que aquestes siguin les mateixes per a tots, és a dir, que es tracta d’una escola de màxims i no de mínims comuns. Una escola on, en el marc d’un agrupament heterogeni i un currículum obert, cada alumne viu l’aprenentatge de manera personalitzada d’acord amb les seves necessitats educatives. Fer possible una escola inclusiva passa per un disseny universal de l’aprenentatge que tingui en compte tots els infants i l’aplicació d’un conjunt d’estructures organitzatives, metodologies i estratègies que ho permetin.

El pas cap a una escola més inclusiva comporta una transformació radical dels mètodes d’ensenyament tradicional, fugint del model d’aula competitiva, homogènia i individualista. Per tant, demana l’aplicació d’estructures organitzatives, metodologies pedagògiques i estratègies didàctiques que permetin i fomentin la presència, la participació i el progrés de tots els alumnes en el marc de l’escola que ells i les seves famílies hagin escollit i l’aula que els pertoca per edat.

En aquest apartat volem posar de relleu de forma sintètica aquelles metodologies i estratègies que ja fa anys que s’apliquen amb èxit, si bé encara són molt minoritàries en el conjunt del sistema educatiu català i espanyol. No es tracta en cap cas de metodologies incompatibles unes amb les altres, sinó que tenen molts punts de trobada a partir d’abordatges diferents.


El pas d’una estructura d’aula individualista a una estructura d’aula cooperativa requereix de canvis estructurals a l’aula i en les concepcions sobre l’aprenentatge del professorat, però s’ha demostrat també l’alta eficàcia d’aquesta estructura tant en el rendiment escolar com en la inclusió de tots els infants. Educació inclusiva i aprenentatge cooperatiu són dos conceptes estretament vinculats.

Es tracta d’estructurar l’activitat a l’aula en equips reduïts d’aprenentatge organitzats de tal manera que els i les alumnes aprenguin i s’ajudin entre ells, en qualsevol àmbit del coneixement. Per a fer-ho possible, el primer que cal és cohesionar el grup i preparar-lo per a l’aprenentatge en equip. En l’aprenentatge en equip és indispensable que tots els membres interaccionin entre ells i participin de forma equitativa. El rol del docent va encaminat en gran part a dissenyar, orientar i dinamitzar les activitats. L’alumne que troba més barreres a la participació i l’aprenentatge pot recórrer a l’ajut del docent, però també al dels seus companys.

El Grup de Recerca sobre Atenció a la Diversitat (GRAD) de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya porta anys treballant sobre aquesta estructura, i han desenvolupat el Programa CA/AC (Cooperar per Aprendre/Aprendre a Cooperar) amb el que col·laboren amb escoles i fundacions de tot l’Estat per a la seva aplicació pràctica.

En aquest cas la cooperació és entre mestres. Consisteix a destinar dos docents a una mateixa aula per dur a terme l’acte didàctic de qualsevol àrea curricular. Aquests mestres col·laboren en la planificació i aplicació del treball didàctic de l’aula procurant fer avançar en l’aprenentatge a tots i cadascun dels diversos infants que la conformen. D’alguna manera, és el model pel qual ha apostat l’administració educativa catalana, ja que el segon mestre seria el que aporten els SIEI (Suports Intensius a l’Educació Inclusiva, substituint les antigues USEE, que estan distribuïdes per moltes escoles i instituts catalans).

Els experts consideren que aquest mètode només pot tenir èxit si 1) el suport que rep l’alumne no se centra en corregir els seus “dèficits” a fi d’assolir el currículum estàndard o paral·lel, sinó que l’escola s’adapta a l’alumne per fer-lo progressar; i 2) el mestre de suport és reconegut com a mestre per a tot el grup i no per a un sol alumne. En cas contrari, alerten, es corre el risc d’estigmatitzar l’alumne amb NEE.

La major part de vegades, però, el suport a l’aula no el dona un segon mestre sinó un auxiliar o vetllador, la funció educadora del qual és molt més limitada ja que no requereix d’una formació específica per a la seva contractació. L’auxiliar o vetllador acostuma a estar només pendent de l’alumne amb NEE. El suport a l’aula d’aquests professionals és molt útil, però en cap cas podem parlar d’ensenyament cooperatiu (o suport a l’aula).

Podeu ampliar la informació en aquest monogràfic publicat per la Universitat d’Oviedo.

Un mètode cada cop més estès, en especial en l’àmbit de l’educació primària, que pot ser molt adient per a la inclusió de tots els alumnes a les aules ordinàries. Treballar competències interdisciplinàries a través de l’experiència grupal, a partir de plantejar problemes i resoldre’ls de forma cooperativa i participativa, a més de situar l’alumne en el paper protagonista del seu procés d’aprenentatge, i per tant d’aportar-li un plus de motivació, pot permetre també al docent donar una resposta personalitzada, i per tant inclusiva, a cadascun dels seus alumnes.

Sobre el treball per projectes hi ha ja força literatura, com per exemple aquest llibre de la catedràtica de la UAB Neus Sanmartí.

S’acostuma a definir com a educació multinivell el model d’educació de les escoles rurals, on l’alumnat és majoritàriament divers en edat i en nivell competencial, encara que, vist des d’una òptica més àmplia, aquesta és una metodologia que posa l’èmfasi en l’ús de múltiples formes per transmetre coneixements, en sintonia amb la teoria de les intel·ligències múltiples de Gardner.

De vegades es parla de programació multinivell, ja que la programació és part essencial del mètode. El professor facilita els continguts adaptats a tots els estils d’aprenentatge existents a l’aula, ofereix la possibilitat de triar entre diferents activitats perquè tothom pugui participar i l’avaluació no és uniforme sinó que es basa en el nivell de competències de cada estudiant. En aquest mètode també són claus la participació i la cooperació, però sobretot l’organització del temps i l’espai de forma flexible a fi de donar una bona resposta educativa a tot tipus d’alumne.

Amb la mateixa idea de dissenyar un currículum que des del punt de partida compti amb tota la diversitat a l’aula avui alguns experts prefereixen parlar del Disseny Universal d’Aprentatge (DUA). En aquest article de la Universitat Ramon Llull s’explica en què es diferencia el DUA del disseny del currículum tradicional, únicament dirigit a donar resposta a la mitjana imaginària d’alumnes.

S’han posat en pràctica un munt d’estratègies per cohesionar el grup a fi de facilitar el procés d’aprenentatge i desenvolupament sòcioemocional dels infants. Aquest aspecte incideix en l’autoconeixement i l’autoestima de l’alumne, la relació social i el desenvolupament de valors positius, tots ells aprenentatges bàsics per al seu èxit escolar. És en aquest sentit,que resulta fonamental també, l’aprenentatge i la relació emocional que suposa ja que incideix de forma molt significativa en el foment de les relacions positives amb els altres i per tant és també molt eficaç per tal de promoure el canvi envers la inclusió.

Aquí en senyalem algunes de les més destacades.

  • Tutoria entre companys – També dita tutoria entre iguals i ja habitual a moltes escoles. Un alumne d’un curs superior es converteix en el tutor i acompanyant d’un alumne d’un curs inferior. D’aquesta relació tots dos alumnes obtenen nombrosos beneficis, en especial en l’àmbit de l’autoestima i el desenvolupament d’habilitats d’interacció social. Aquesta mateixa es pot dur a terme entre companys del mateix curs.

  • Adaptació per a l’alumne amb NEE a càrrec dels companys – Els companys de l’alumne amb NEE es converteixen en part activa del seu procés d’adaptació al ser ells mateixos els qui proposen aspectes que es poden millorar a fi de facilitar la seva participació en el grup.

  • Alumnes defensors dels seus companys – Aquesta estratègia desenvolupa vàries idees, però una d’elles és que els companys de l’alumne amb NEE participen en la planificació del seu pla d’educació individualitzat i hi fan les aportacions que creguin convenient a partir del coneixement que tenen del seu company. Sense oblidar que la opinió més important sobre el pla individualitzat és la del mateix alumne.

  • Xarxes d’amics – La finalitat és dotar tots els infants d’una xarxa social. Els grups de companys s’autorganitzen per acollir altres infants en les activitats extracurriculars, o s’organitza a l’aula una comissió de suport en la que van prenent part de forma rotatòria tots els alumnes i la finalitat de la quan es veure com es pot desenvolupar una comunitat més acollidora amb tots.

Se han puesto en práctica un montón de estrategias para cohesionar el grupo a fin de facilitar el proceso de aprendizaje y desarrollo socioemocional de los niños. Este aspecto incide en el autoconocimiento y la autoestima del alumno, la relación social y el desarrollo de valores positivos, todos ellos aprendizajes básicos para su éxito escolar. Es en este sentido, que resulta fundamental también, el aprendizaje y la relación emocional que supone ya que incide de forma muy significativa en el fomento de las relaciones positivas con los demás y por lo tanto es también muy eficaz para promover el cambio hacia la inclusión.

Aquí señalamos algunas de las más destacadas.

  • Tutoría entre compañeros – También dicha tutoría entre iguales y ya habitual en muchas escuelas. Un alumno de un curso superior se convierte en el tutor y acompañante de un alumno de un curso inferior. De esta relación ambos alumnos obtienen numerosos beneficios, en especial en el ámbito de la autoestima y el desarrollo de habilidades de interacción social. Esta misma se puede llevar a cabo entre compañeros del mismo curso.
  • Adaptación para el alumno con NEE a cargo de los compañeros – Los compañeros del alumno con NEE se convierten en parte activa de su proceso de adaptación al ser ellos mismos los que proponen aspectos que se pueden mejorar con el fin de facilitar su participación en el grupo.
  • Alumnos defensores de sus compañeros – Esta estrategia desarrolla varias ideas, pero una de ellas es que los compañeros del alumno con NEE participan en la planificación de su plan de educación individualizado y hacen las aportaciones que crean conveniente a partir del conocimiento que tienen de su compañero. Sin olvidar que la opinión más importante sobre el plan individualizado es la del propio alumno.
  • Redes de amigos – La finalidad es dotar a todos los niños de una red social. Los grupos de compañeros se autoorganizan para acoger a otros niños en las actividades extracurriculares, o se organiza en el aula una comisión de apoyo en la que van tomando parte de forma rotatoria todos los alumnos y su finalidad es ver cómo se puede desarrollar una comunidad más acogedora con todos.

Se suele definir como educación multinivel el modelo de educación de las escuelas rurales, donde el alumnado es mayoritariamente diverso en edad y en nivel competencial, aunque, visto desde una óptica más amplia, ésta es una metodología que pone el énfasis en el uso de múltiples formas para transmitir conocimientos, en sintonía con la teoría de las inteligencias múltiples de Gardner.

A veces se habla de programación multinivel, ya que la programación es parte esencial del método. El profesor facilita los contenidos adaptados a todos los estilos de aprendizaje existentes en el aula, ofrece la posibilidad de elegir entre diferentes actividades para que todos puedan participar y la evaluación no es uniforme sino que se basa en el nivel de competencias de cada estudiante . En este método también son claves la participación y la cooperación, pero sobre todo la organización del tiempo y el espacio de forma flexible a fin de dar una buena respuesta educativa a todo tipo de alumno.

Con la misma idea de diseñar un currículo que desde el punto de partida cuente con toda la diversidad en el aula hoy algunos expertos prefieren hablar del Diseño Universal de APRENDIZAJE (DUA). En este artículo de la Universidad Ramon Llull se explica en qué se diferencia el DUA del diseño del currículo tradicional, únicamente dirigido a dar respuesta a la media imaginaria de alumnos.

Un método cada vez más extendido, en especial en el ámbito de la educación primaria, que puede ser muy adecuado para la inclusión de todos los alumnos en las aulas ordinarias. Trabajar competencias interdisciplinares a través de la experiencia grupal, a partir de plantear problemas y resolverlos de forma cooperativa y participativa, además de situar al alumno en el papel protagonista de su proceso de aprendizaje, y por tanto aportarle un plus de motivación, puede permitir también al docente dar una respuesta personalizada, y por tanto inclusiva, a cada uno de sus alumnos.

Sobre el trabajo por proyectos hay ya bastante literatura, como por ejemplo este libro de la catedrática de la UAB Neus Sanmartí.

En este caso la cooperación es entre maestros. Consiste en destinar dos docentes en una misma aula para llevar a cabo el acto didáctico de cualquier área curricular. Estos maestros colaboran en la planificación y aplicación del trabajo didáctico del aula procurando hacer avanzar en el aprendizaje a todos y cada uno de los diversos niños que la conforman. De alguna manera, es el modelo por el que ha apostado la administración educativa catalana, ya que el segundo maestro sería el que aportan los seis (Apoyos Intensivos a la Educación Inclusiva, sustituyendo las antiguas USEE, que están distribuidas por muchas escuelas y institutos catalanes).

Los expertos consideran que este método sólo puede tener éxito si 1) el apoyo que recibe el alumno no se centra en corregir sus “déficits” a fin de lograr el currículo estándar o paralelo, sino que la escuela se adapta al alumno para hacerlo progresar; y 2) el maestro de apoyo es reconocido como maestro para todo el grupo y no para un solo alumno. En caso contrario, alertan, se corre el riesgo de estigmatizar al alumno con NEE.

La mayoría de las veces, sin embargo, el apoyo en el aula no lo da un segundo maestro sino un auxiliar o cuidador, la función educadora del cual es mucho más limitada ya que no requiere de una formación específica para su contratación. El auxiliar o cuidador suele estar sólo pendiente del alumno con NEE. El apoyo en el aula de estos profesionales es muy útil, pero en ningún caso podemos hablar de enseñanza cooperativa (o apoyo en el aula).

Pueden ampliar la información en este monográfico publicado por la Universidad de Oviedo.

El pas d’una estructura d’aula individualista a una estructura d’aula cooperativa requereix de canvis estructurals a l’aula i en les concepcions sobre l’aprenentatge del professorat, però s’ha demostrat també l’alta eficàcia d’aquesta estructura tant en el rendiment escolar com en la inclusió de tots els infants. Educació inclusiva i aprenentatge cooperatiu són dos conceptes estretament vinculats.

Es tracta d’estructurar l’activitat a l’aula en equips reduïts d’aprenentatge organitzats de tal manera que els i les alumnes aprenguin i s’ajudin entre ells, en qualsevol àmbit del coneixement. Per a fer-ho possible, el primer que cal és cohesionar el grup i preparar-lo per a l’aprenentatge en equip. En l’aprenentatge en equip és indispensable que tots els membres interaccionin entre ells i participin de forma equitativa. El rol del docent va encaminat en gran part a dissenyar, orientar i dinamitzar les activitats. L’alumne que troba més barreres a la participació i l’aprenentatge pot recórrer a l’ajut del docent, però també al dels seus companys.

El Grup de Recerca sobre Atenció a la Diversitat (GRAD) de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya porta anys treballant sobre aquesta estructura, i han desenvolupat el Programa CA/AC (Cooperar per Aprendre/Aprendre a Cooperar) amb el que col·laboren amb escoles i fundacions de tot l’Estat per a la seva aplicació pràctica.

El paso de una estructura de aula individualista a una estructura de aula cooperativa requiere cambios estructurales en el aula y en las concepciones sobre el aprendizaje del profesorado, pero se ha demostrado también la alta eficacia de esta estructura tanto en el rendimiento escolar como en la inclusión de todos los niños. Educación inclusiva y aprendizaje cooperativo son dos conceptos estrechamente vinculados.

Se trata de estructurar la actividad en el aula en equipos reducidos de aprendizaje organizados de tal manera que los alumnos aprendan y se ayuden entre ellos, en cualquier ámbito del conocimiento. Para hacerlo posible, lo primero es cohesionar el grupo y prepararlo para el aprendizaje en equipo. En el aprendizaje en equipo es indispensable que todos los miembros interaccionen entre ellos y participen de forma equitativa. El rol del docente va encaminado en gran parte a diseñar, orientar y dinamizar las actividades. El alumno que encuentra más barreras a la participación y el aprendizaje puede recurrir a la ayuda del docente, pero también al de sus compañeros.

El Grupo de Investigación sobre Atención a la Diversidad (GRAD) de la Universidad de Vic lleva años trabajando sobre esta estructura, y han desarrollado el Programa CA/AC (Cooperar para Aprender/Aprender a Cooperar) con el que colaboran con escuelas y fundaciones de todo el Estado para su aplicación práctica.

Català CA Español ES